Taulell
El taulell és una peça ceràmica els components bàsics de la qual són l’argila (suport) i el vidrat (coberta) de poca grossària de forma principalment quadrada o rectangular. Els taulells de pasta roja o majólica es caracteritzen pel seu suport porós i recobert en una de les seues cares d’un vidrat opac, blanc o acolorit. Els taulells de pasta blanca o pisa es caracteritzen pel seu suport blanc i un vidrat translúcid.
Generalment s’han utilitzat i s’utilitzen com a paviments per a sòls i revestiments de parets i façanes. Actualment existeix una àmplia gamma de productes en funció de la seua aplicació.
Conformació per via humida
Des de temps remots la conformació dels taulells es feia amb l’argila en estat plàstic, és a dir, en forma de fang. Mitjançant motles de fusta es confereix la forma desitjada i les peces es deixen assecar abans de col·locar-les al forn per a la seua cocció.
A partir de finals del segle XVIII i inicis del XIX apareixen unes rudimentàries premses manuals o de palanca, similars a les màquines de modelar rajoles. En el camp del taulell, aquestes premses van evolucionar cap a una major mecanització amb la incorporació del caragol de pressió (premses de claveguera) i un eix perpendicular amb boles o un volant per a conferir la força necessària al caragol.
El premsatge en fang encara predominaria en les primers anys de la segona meitat del segle XIX i evoluciona cap a la conformació mitjançant l’extrusió, apareixent les primeres màquines extrudidores. El següent pas serà, en el segle XX, les premses hidràuliques d’alta precisió. No obstant això, el premsatge per via humida perdurara, encara que de forma residual, fins a ben entrat el segle XX.
No obstant això, ja que el premsatge en semisec no es generalitzarà fins pràcticament finals del segle XIX, durant quasi tota la segona meitat del segle XIX i fins a inicis del segle XX conviuen tots dos sistemes de conformació (per via humida i per via semiseca).
Conformació per via semiseca o premsatge en sec
La gran innovació, la fita en el procés de conformació, i tal vegada el gran invent en la indústria del taulell del segle XIX, va ser la incorporació del premsat d’argila en pols. En 1840 Richard Prosser, de Birmingham, inventa la “premsa seca”, fent el primer pas cap a la mecanització del procés. Només dos anys després, en 1842, la signatura anglesa Minton, ja té 60 premses mecàniques funcionant en semisec. Aquestes premses utilitzen l’argila en pols, prèviament triturada, tamisada i lleugerament humitejada, i amb la força de potents caragols de pressió, accionats per un volant de ferro compacten i donen forma als taulells. La nova tècnica ràpidament s’estén i seran les grans empreses angleses i centroeuropees (alemanyes, franceses i belgues principalment) les primeres a incorporar aquest nou procediment.
Amb la incorporació de l’energia elèctrica estes premses evolucionaren, en les primeres décades del segle XX, cap a la premses a fricció elèctriques, optimitzant l’operació i incrementant enormement la producció. Malgrat això, en els anys 30 perviuen encara les premses manuals mecàniques a fricció amb les elèctriques, i apareixent les primeres premses a pressió hidràulica. Aquest tipus de premses perduraren fins a 1960-70, quan van sent suplantades per les premses semiautomàtiques i les hidràuliques.
És el procediment de conformació de la peça mitjançant compressió mecànica en motles metàl·lics de les argiles i additius en estat pulverulent i amb una humitat compresa entre el 5 i el 7% iniciat a mitjan segle XIX a Anglaterra.
En l’actualitat aquesta operació s’efectua mitjançant premses de fricció o oleodinámiques.
Bicocció
Procés de fabricació de revestiments i paviments ceràmics en el qual primer es cou el bescuit o suport i més tard, després d’efectuar les diferents aplicacions del vidrat o vidrats i decoracions, es maduren aquests últims en una segona cocció.
DECORACIÓ: Mà alçada sobre estarcit.
Les produccions de la primera meitat del segle XIX aquesta quasi totalment realitzada a mà alçada sobre estarcit, continuant una tècnica sense variacions des del segle XVI. Sobre la superfície vidrada de fons estannífer s’aplica l’estarcit mitjançant pols de carbó.
Una vegada aplicats els pigments per mitjà de pinzells es perfilen els contorns amb traços gruixuts morats o negres, usualment de manganés. També progressivament es va abandonant el perfilat de manganés; en primer lloc es fa quasi imperceptible; posteriorment s’aplica només com a ombra; i finalment és substituït per traços del mateix color que la decoració. A partir de 1815 s’introdueix el raspat per a suggerir contrallums.
Aquesta tècnica es continua utilitzant fins a ben entrada la segona meitat del segle XIX, convivint amb el sistema de trepes. A mitjans d’aquesta centúria la “re-invenció” de la trepa provoca decoracions encara a mà alçada però amb acabats manuals, que gradualment van sent relegats fins a desaparéixer pràcticament en les dues últimes dècades.
DECORACIÓ: Tècnica de corda seca
Consisteix a realitzar la separació entre vidrats amb un pigment no vitri d’òxid de manganés i grassa, de manera que la línia de separació apareix de color negrós.
Per a delimitar les zones cobertes amb diferents esmalts i evitar que se superposen, es col·locava antigament una corda comuna sobre la pasta encara humida del taulell, afonant-la d’acord amb el dibuix. En cremar-se durant la cocció la corda de fil o fibra, quedava en el seu lloc un reenfonsat o canal que servia per a delimitar els camps d’esmalts diferents.
Havent caigut en desús el mètode d’aplicar una corda, es va conservar, no obstant això, el nom per a al•ludir a la tècnica de separar esmalts diferents per mitjà d’una aplicació gruixut (línia de relleu) d’òxid de manganés, mesclat amb una mica d’esmalt transparent (15%) com a agent de fixació. A fi de facilitar l’aplicació en relleu, s’empasta l’òxid amb trementina espessa. Ha de deixar-se seca perfectament abans d’aplicar els esmalts o, millor encara, es donarà un prefornejat a 600 graus a l’aplicació de manganés abans d’esmaltar, a fi de cremar els olis que podrien fer bombollejar l’esmalt.
DECORACIÓ: Aresta, relleu o conca.
Respecte a la decoració amb corda seca i aresta, Pickman va ser el pioner en la recuperació d’aquestes tècniques a Espanya, basant-se en el repertori d’herència musulmana, i Sevilla el nucli tauleller on esta tècnica es desenvolupe en multitud de fàbriques, sobretot durant l’apogeu del Modernisme.
A València va ser Ramón Sanchis qui en l’Exposició organitzada per la societat d’Amics del País en 1845 presenta la recuperació dels taulells de relleus a partir del revival mudèjar i renaixentista En 1866, Novella i Garcés, fabricadors de taulells d’Onda, obtenen el privilegi “d’un procediment per a fabricar llosetes incrustades d’esmalts i figurant mosaics”, és a dir, taulells en relleu amb vidrat sobre conca. A causa d’això l’empresa va ser premiada en l’Exposició Regional de 1867 pels seus “mosaics incrustats d’esmalt”.
DECORACIÓ: Tècnica d’Entubat
Una tècnica innovadora, encara que pot considerar-se com a hereua de la corda seca i dels taulells de conca, és l’entubat (tube line). Aplicada primerament a Anglaterra amb mitjans mecànics i amb amb magnifics resultats, prompte es difon per tota Europa. Pickman va ser el pioner de la seua introducció a Espanya, bassant-se en el repertori d’herència musulmana, i Sevilla el nucli tauleller on aquesta tècnica es desenvolupe en multitut de fàbriques, sobretot durant l’apogeu del modernisme. A València va ser Manises el centre tauleller que majorment va utilitzar aquest sistema.
El sistema de l’entubat consisteix en aplicar sobre la peça bizcotxada un compost de pasta blanca o roja i vernís que pot ser acolorit, formant un línia en relleu que separa els diferents esmalts de diferents colors, o simplement per a dibuixar línies de diferent color. En alguns casos es retocaven les tintes planes amb el pinzell donant lloc a efectes pictoricistes.
El citat compost s’aplicava per mitjà d’un xicotet tub, de fabricació casolana. Usualment l’entubat s’utilitzava sobre taulells de pasta blanca per la possibilitat que oferia l’ús d’esmalts amb transparència cristal·lina i l’assoliment, amb això, de major lluminositat i un efecte de profunditat.
DECORACIÓ: Sistema decoratiu per mitjà de trepes.
A partir d’un model sobre paper (normalment aquarel•la) a grandària real i amb els colors aproximats realitzat per un artista, copiat o interpretat d’algun catàleg o repertori ornamental es procedia a la realització dels estarcits que dividien l’ornamentació. A partir d’aquests estarcits, tants com fóra necessaris, es confeccionaven els calats en els diferents jocs de trepes sobre paper encerat (amb la finalitat d’evitar el atapeïment del líquid sobre el paper quan es pintava).
D’aquesta manera era possible pintar taulells de dissenys complexos utilitzant, si calia, multitud de trepes. La ràpida deterioració motivava la fabricació de moltes còpies d’una mateixa trepa. Per a la correcta col·locació de les trepes (i també en els estarcits) sobre la peça, i evitar, desviacions o inversions, en la majoria d’elles es practicaven uns punts formant part de l’adorn que servia de guia a l’operari. Generalment aquestes guies ornamentals se situaven en una de les diagonals de la peça, bé en l’angle bé en el centre, o tots dos alhora. El sistema de trepes, que tan alts rendiments de productivitat va donar, sobretot en el primer terç del segle XX, va ser utilitzat pràcticament fins als inicis de la dècada de 1970, sent desplaçat per les pantalles serigràfiques.
DECORACIÓ: La tècnica Serigràfica manual i mecànica
A partir de mediats dels anys 60, com a conseqüència de la anomenada primera reconversió industrial del sector, es va anar introduint la decoració per mitjà de la serigrafia plana, al principi manual i posteriorment mecànica. La serigrafia consisteix bàsicament en la reproducció seriada d’un motiu sobre el taulell mitjançant el pas del color a través de la prima tela de la pantalla serigràfica, és a dir, es procedeix a la impressió per penetració de tinta a través d’un diferents materials (teixit, seda, plàstic, fibra sintètica, generalment niló).
El color es deposita dins de la pantalla a bastament i és agranat per una raqueta de goma que l’arrossega i pressiona sobre la pantalla, permetent la seua aplicació. La pantalla, tibada en un bastidor de fusta, aquesta preparada químicament segons el motiu que es vulga plasmar. El dibuix original ve reproduït sobre la pantalla mitjançant un procediment fotoquímic.
Les màquines serigràfiques (o capçals segràfics) són les encarregades de baixar i pujar les pantalles a cada passada o aplicació del color o motiu sobre una peça. Les primeres màquines de serigrafia (mediats dels 60) tenien una producció de 70 peces per minut. La incorporació de la serigrafia mecànica va tindre una incidència negativa sobre l’estètica del producte, en reduir dràsticament el nombre d’aplicacions cromàtiques respecte a la decoració manual pel sistema de grimpes. Amb el temps es van constituir empreses dedicades única i exclusivament a la fabricació de pantalles serigràfiques planes, com anteriorment va haver-hi tallers especialitzats en tala grimpes.
DECORACIÓ Digital
L’any 2000 inaugura el primer desenvolupament de la decoració amb tecnologia inkjet o impressió digital en fred, que permet fabricar peces ceràmiques amb una alta definició gràfica i cromàtica (màquina Kerajet- empresa Ferro Enamel Espanyola). Va ser una fita tecnològica de primer ordre, l’inici d’una vertadera revolució, que passa de l’aplicació de sals solubles de doll continu o gota baixa demanda, a l’ús de tintes amb pigments ceràmics.
Es tracta d’un procés de decorat que part d’una base informatitzada del disseny a imprimir, i que s’aplica mitjançant injectors sobre la peça ceràmica sense entrar en contacte amb ella i de forma contínua sense detindre el procés. Els injectors aporten la combinació de quatre colors bàsics (magenta, blau verd, groc i negre), i ha de calibrar-se bé la distància d’aquests a la superfície a decorar, perquè mentre més a prop estan de la peça, més definició tindrà el disseny a imprimir. Així s’aconsegueix el decorat de la totalitat de la superfície de la peça, fins i tot quan aquesta present relleus i arestes corbes.
FAÇANA VENTILADA CERÀMICA
La façana ventilada és un sistema de revestiment i col·locació dels taulells sobre la paret de l’edifici sense arribar a tindre contacte físic entre ambdues. La façana ventilada consta de peces de gres porcelànic que porten en la seua cara interna un sistema d’ancoratge que permet una fixació mecànica al mur o paret de l’edifici. Amb això es crea una cambra d’aire que té múltiples avantatges tèrmics, acústics, estètics i funcionals.
GRES
Correspon a peces ceràmiques que porten en la seua constitució argiles mes o menys vitrificables, que aconsegueixen un estat màxim de compactació durant la cocció (fins a 1250 °C) en la fase específica de vitrificació o gressificación, en la qual la rajola arriba a vitrificar-se sense deformar-se.
GRES PORCELÀNIC
Denominació impròpia d’un tipus rajola ceràmica altament gressificada empleada com a paviment i revestiment.
L’origen d’aquest material està en la pasta molt pròxima a la porcellana amb la qual es fabricava el mosaic de xicoteta grandària. Antigament no es podien fabricar formats de major grandària deguda a la brutal contracció que pateix la peça en ser sotmesa a la temperatura de 1250 °C, de la qual s’obtenia un producte de quasi nul·la porositat amb elevades prestacions mecàniques. L’avanç tecnològic ha possibilitat la fabricació, primer, de peces de 20 x 20 cm i de 20 x 30 cm, fins a l’actualitat en la qual es fabriquen peces de grans dimensions arribant a rajoles d’1 x 1 m.
MONOCOCCIÓ
Procés de fabricació de revestiments i paviments ceràmics en el qual el suport i vidrat (o vidrats i fins i tot decoració)maduren en una única cocció.
El sistema de cocció tindrà un rol protagonista en el desenvolupament de la indústria ceràmica i serà el que marque les innovacions tecnològiques en aquest període. La revolució productiva es donarà amb la inclusió dels forns monoestrats, que redueixen el cicle de la cocció a menys d’una hora, i es començarà a aconseguir la tan anhelada automatització dels processos. Mentre a Itàlia es consolidava el procés a la monococció a mitjan dècada dels 70, a Espanya s’aconseguirà aquest objectiu a partir de l’arribada del gas natural a la Comunitat Valenciana en 1980, que reemplaça al fuel com a combustible i que afavoreix la producció de paviments ceràmics de monococció.
La producció es diversificarà i s’aplicaran els sistemes de bicocció tradicional, bicocció ràpida i monococció de paviments i revestiments.
Apareixeran innovacions aplicades al desenvolupament dels processos de mòlta d’argiles per via humida i el consegüent atomitzat.
MOSAIC NOLLA
Per la seua singularitat tècnica i decorativa és obligat esmentar al Mosaic Nolla aparegut 1865 a Meliana (València). La ceràmica Nolla és un material d’altes prestacions, inspirat en productes i tecnologies angleses de la segona meitat del segle XIX. Va ser el primer, d’aquestes característiques introduït a Espanya.
La seua composició, així com la cocció a altes temperatures (entre 1250 °C i 1300 °C) la converteixen en la precursora del gres porcelànic actual, àmpliament utilitzat des dels anys 1980. La bellesa, la resistència i la duresa i els seus usos poden ser múltiples com la varietat de formes i grandàries de les seues tessel·les.