Arrimaderos Interiores

Denominació

Suports de taulells

Localització

Diverses

Època / Estil

Modernista / Historicista neorenaixentista, neoàrab

Autor / Fàbrica

Diverses

Cronologia / Datació

1900-1930

Dimensions

Variables. 165 i 180 cm d'alt amb taulells de diferents grandàries: de 20x20 cm; 20x10 cm; 15x15 cm

Característiques tècniques
Conformació per via semiseca. Decoració pel sistema d'enfiles
Descripció

Els suports (arrambladors, socalades) constituïxen el sistema de recobriment que més caracteritza a la ceràmica arquitectònica espanyola amb una tradició de segles que arranca des del segle XIII i que aconseguix el seu màxim esplendor en el Regne Nassarí durant els segle XIV I XV.

Amb el Moviment Modernista, d’inicis del segle XX, la ceràmica d’aplicació arquitectònica, que va saber arreplegar els motius dels estils del passat i captar voraçment tota la sensibilitat de l’art nou, es va constituir en un clar exemple de fusió entre art i indústria preconitzada a mitjan del segle XIX pel moviment Arts & Crafts.

Els grans arquitectes de l’època (A. Gaudí, L. Domènech i Montaner, J. Puig i Cadafalch, A. Gallissà o Demetrio Ribes,…) van utilitzar els taulells en els seus projectes, donades els seus avantatges tant estètics com higiènics, contribuint decisivament a la difusió d’este hàbit decoratiu de revestir l’entrada dels edificis amb suports. Amb això, l’ús dels taulells es va popularitzar i influïr enormement en la demanda i la producció.

Els productes de les fàbriques de València, Manises, Castelló i Onda van inundar els mercats de suports amb models eclèctics, historicistes, modernistes i de l’Art Decó durant dècades (atés que el fenòmen modernista es va prolongar en la nostra zona fins a la Guerra Civil) en forta competència amb les grans firmes europees, a l’oferir una producció d’alta qualitat i modernitat gràcies als singulars dissenys i a les millores tècniques.

De fet, el taulell a més de respondre a la corrent higienista s’utilitza com a element ornamental aplicat no sols als edificis, sinó també al mobiliari urbà i als mobles domèstics. Per això la producció havia de ser diversa i adaptada als gustos diferents d’un ampli mercat. En els anuncis comercials de les fàbriques és reiterava l’al·lusió a què produïen tots els estils.

D’esta manera, el repertori d’estes fàbriques, molt semblant entre elles i amb una mitjana de 600 models diferents segons ens referix Sarthou Carreres (1913), és abans que res una convivència d’estils que inclús s’arriben a superposar, sobretot en els suports ceràmics. Si bé es van produir majoritàriament dissenys modernistes, també es van desenrotllar profusament models historicistes i eclèctics. La taulelleria modernista reconeguda per l’ús de la línia corba i la sintetització va tindre els seus matisos, com la variant més geomètrica dels models secessionistes. Quelcom posteriors, i amb menor representació, es van produir models lligats a l’Art Decó, així com al Cubisme, amb clara tendència cap a l’abstracció geomètrica de les dècades següents.

La composició d’un suport bàsic correspon a un fons (motiu principal amb disseny individual, de quart ornament o complex) delimitat per sanefa superior, divisió (cintes) i un sòcol inferior (llis o motlurat). Els suports més complexos poden presentar una doble sanefa (tant inferior com superior, amb les seues divisions), peces especials de motlures, cubrecantons, coïes, …