Descripció
L’artista es col·loca, amb aquesta obra, en una concepció del muralisme coincident amb alguns dels postulats que per al mateix va reservar el constructivisme, tan especialment sensible a l’estructura funcional d’una imatge tendent a conferir un significat estètic, comunicatiu i social a l’obra.
El concepte d’individualitat és apartat a un segon pla per estrany, i d’ací la presència única i anònima d’eixa silueta humana, tot un símbol primari, enfront de la fenomenització d’eixos llenços de ressonàncies topogràfiques que entrellacen unes llengües metàl·liques que, com els dos conjunts de rodes, un altre símbol expressiu, subratllen les respostes que la gent confereix a un espai que ha sigut i és testimoni de l’afany per trobar-se i comunicar-se més enllà de les singularitats, o dels contrastos, que exemplifica ací la suma de materials.
Es desborden d’aquesta manera moltes de les convencions del muralisme acadèmic per a fer bona l’afirmació, d’altra banda de cort també molt constructivista, que els límits entre la pintura i l’escultura són difusos i que, en canvi, totes dues disciplines participen de la seua mateixa condició essencial de construcció.
Galeria
