Cementeri de Sant Josep

Denominació

Làpides ceràmiques i taulells de sepultures

Localització

Cementeri Municipal de Sant Josep

Autor / Fàbrica

Diversos

Cronologia / Datació

Des del segle XIX fins a l'actualitat

Dimensions

Diverses

Característiques tècniques
Conformació via humida. Decoració a mà alçada sobre estergit. Conformació per via semiseca. Decoració pel sistema d'enfiles.
Descripció

En l’antic cementeri municipal de Castelló, inaugurat en 1861, hi ha nombroses sepultures que utilitzen els taulells com a material apropiat per als epitafis, mentres són molt escassos els nínxols amb lloses ceràmiques.

Estes làpides ceràmiques, que podem englobar dins de la taulelleria de caràcter religiós, s’inicien (que sapiem) en la província de Castelló en el segle XVIII a partir de la Real Fàbrica del Comte Aranda de L´Alcora (1727). Encara que en el segle XVIII no van ser massa freqüents, reservades per a les classes més benestants, a partir de les primeres dècades del segle XIX comencen a cobrar major presència. Així, en Onda (on existixen encara moltes làpides ceràmiques in situ en el cementeri municipal) la primera lapida ceràmica documentada correspon a 1813. I encara que hi ha làpides de mitjan del segle XIX, és a partir de l’últim terç d’esta centúria i fins abans de la Guerra Civil del 36, quan situem el gros de la producció. Podem parlar d’una verdadera moda, sorgida de la mà del desenrotllament de la indústria ceràmica i del taulell castellonenc.

En el segle XIX el més comú era realitzar la làpida sobre una placa ceràmica (sencera i rectangular amb un costat semicircular o de dos peces unides) que s’adapta a la forma del nínxol. En un principi van ser lloses ceràmiques conformades manualment i a finals del segle XIX / inicis del segle XX apareixen les primeres realitzades a partir de motles. Rars, encara que els va haver-hi, són els casos amb un panell rectangular de taulells o un sol taulell. Després de la Guerra Civil del 36 disminuïx la col·locació de làpides ceràmiques, sobretot en format de plaques, persistint alguns exemples que recorren a u, dos taulells i inclús panells.

Hi ha làpides i epitafis senzills, amb el concís nom del difunt/a i la data de l’òbit. En canvi, altres presenten, epitafis amb dedicatòries, poemes, etc… i les fórmules D.O.M (Deo Optimo Maximo) o R.I.P (Requiescat In Pace) i, a vegades, amb decoracions que destaquen per la rica iconografia relacionada amb la mort (dalles, calaveres, rellotge d’arena) i el Cementeri. La majoria de les lapides són d’autoria anònima i unes poques apareixen firmades, tal vegada degut a la posició social del difunt, com la del Diaca D. Antonio Bou Pardo, de 1906 i obra del gran ceramista Juan Bautista Alós. Un cas curiós de nínxol és el de En Francisco González, de 1896, que presenta el va del nínxol recobert de taulells amb la tricolor (roig, groc, morat) bandera republicana.

En els casos de sepultures en terra hi ha múltiples exemples en el Cementeri de Castelló, des d’un simple taulell (sobre una creu) a un recobriment ceràmic complet de la tomba (normalment destinats a menors: els àngels). Els més antics són els taulells disposats en creu (80×60 cm, taulells de 20×20 cm) de la sepultura de Josefa Joaquina Viñes i Farcha, de 1867. Pràcticament totes les sepultures amb presència ceràmica corresponen a la primera mitat del segle XX encara que hi ha exemples posteriors fins quasi hui en dia. Encara que moltes sepultures presenten taulells decoratius propis del moment, també hi ha altres totalment blancs, i una gran majoria presenten diversos taulells disposats en rombe en els laterals amb predomini quasi absolut de dissenys jaspiats (marmolejats) de color negre.

Entre les sepultures d’àngels destaquem l’obra del ceramista Rafael Guallart per a la sepultura de Merceditas Font, de 1944, amb imatge de Nª Sª de la Mercé en la capçalera.

Una altra sepultura amb nom d’autor és la de Ramón Peña Aixa, amb la imatge de Sant Ramon, obra del ceramista ondense Manolo Abad.

D’altra banda, hi ha panteons on s’han utilitzat els taulells per a recobrir les voltes dels mateixos, bé amb combinació de taulells monocroms imitant mosaics o bé amb peces en forma d’escates verdoses. Un cas singular és el d’un mausoleu neogòtic, de 1892, que utilitza la terracota per a la coberta i diverses decoracions de l’edifici, i presenta un paviment exterior de taulells en escaquer blau i blanc.